Reflexió de la setmana treta del butlletí de l'Església
Reflexió del Butlletí de la setmana any 2014
Arxiu reflexions del butlletí d'anys anteriors
Presenta:
Pastor
Diego Guirao
| NOM. | DATA | ÍNDEX DEL TEMA DE LA REFLEXIÓ |
| Setmana del 9 al 15 de Novembre de 2014 |  |
 Martí Luter ensenya el Solus Christus |
Joan
14:6 |
Solus Christus
– Tant sols Crist
Aquest
lema defineix l'origen i l’objecte central de la fe Cristiana.
Els
protestants s'oposaren a enlairar qualsevol cosa que no fos la suficiència de
Crist.
Cap
ritual, institució o individu no pot ni ha d’ésser motiu de confiança, sinó
Crist.
Cap
projecte, visió o necessitat no ha de competir pel lloc primer de Crist a l’Església.
Cap
filosofia, ideal o argument ha d’ésser predicat en l’Església que no enlairi
Crist i la seva mort a la creu pel pecat dels homes.
Tenim
fe en Crist, no fe en la fe, o en les oracions o en l’Església.
| Setmana del 2 al 8 de Novembre de 2014 | |
Martí Luter ensenya la Sola Scriptura |
2Pere
1:21 2Timoteu 3:16-17 |
Tant sols
l’Escriptura
Aquest
lema defineix la funció de les Escriptures com a única autoritat sobre
l’Església.
Així
com els protestants del segle setzè i dissetè rebutjaren l’autoritat del papat
i l’església Romana, els protestants contemporanis deuen avui rebutjar tota
autoritat extra espiritual sobre l’Església.
Qualsevol
autoritat, organització, experiència, lideratge o pràctica dintre de l’Església
devia estar subjecta al lema de Tant sols l’Escriptura
El
predicar fidelment i el escoltar atentament la Paraula de Déu ha de tornar a
ésser un acte central en l’adoració Cristiana.
L’aplicació de les ensenyances bíbliques
a la vida pràctica i quotidiana dels cristians i de l’Església, és la nostra
tasca continua
L’enteniment i l’aplicació pràctica de
les veritats bíbliques són indispensables per a la salut, la cura i la
disciplina de l’Església.
Estudios.Iglesia.net
| Setmana 26 d'Octubre a l'1 de Novembre 2014 | |
 Martí Luter clavant les 95 tesis a Nuremberg |
En
l'evangeli es revela la justícia
Viurà el qui és just per la
fe. (Romans 1:17) |
La Reforma fou un dels més grans esdeveniments
en la historia del món. Essencialment, fou una obra de Déu relacionada amb la
veritat de la doctrina bíblica, però arribà a ésser un poderós avivament de
vida espiritual i una tremenda commoció d’intensa convicció religiosa. Un cop
que l’Evangeli fou redescobert, la gent començà a experimentar, mitjançant el
poder de l’Esperit Sant, la plena realitat de la salvació de Crist. El
catolicisme romà fou rebutjat perquè es veié que no era la religió de
Jesucrist; i el cristianisme neotestamentari, en la seva plena puresa i poder,
fou restaurat una vegada més a l’Església de Déu.
El Dr. J.H. Merle d’Aubigné, l’historiador,
escrigué: “El cristianisme primitiu i la Reforma constitueix una i la mateixa
revolució, produïda en diferents èpoques i sota diferents circumstàncies”
Avui presenciem els intents a alt nivell
de desfer la gloriosa obra de la Reforma.
La majoria de nosaltres haurem llegit reportatges d’un discurs del Arquebisbe
de Canterbury pronunciat fa dos anys, a 1993, en l’església de Sant Gregori a
Roma.
En el seu discurs, donava a entendre que la primacia papal podria ésser reconeguda
per l’església d’Anglaterra, i cridà els cristians a totes parts a acceptar el
Papa com el dirigent de l’Església universal.
A l’endemà, en una demostració d’unitat
sense precedents, ell i el Papa s’abraçaren durant un missa papal a la plaça de
Sant Pere. Aquest re alineament amb
Roma, ha estat nècia i ingènuament acceptat per molts protestants nominals.
De
fet, això és una traïció a la nostra fe protestant i un rebuig menyspreador del
patrimoni de la Reforma.
1. Sola Scriptura (Només l’Escriptura)
2. Sola Fide (Només per fe)
3. Sola gratia (Només per gràcia)
4. Solus Christus (Tant sols per Crist)
5. Soli Deo Gloria (Només a Déu sigui la glòria)
Escrit per Malcolm Watts. Pastor de l’Església Evangèlica Emmanuel de Salisbury (Anglaterra). Aquest article està tret de la revista The Sword and Trowel
| Setmana del 19 al 25 d'Octubre 2014 | |
 | Romans 2:1-3 Per això no tens excusa, tu que et poses
a fer de jutge; quan judiques els altres, et condemnes a tu mateix, perquè fas
de jutge però actues com ells. Tothom sap que Déu castiga justament els
qui cometen aquells actes. I tu que jutges els qui els cometen,
però fas igual que ells, ¿et penses que t'escaparás del judici de Déu? |
Pau posa a la llum en aquests versicles
una estranya feblesa humana, a saber, la nostra tendència a ésser crítics dels
demés, però no de nosaltres mateixos. Sovint som summament durs amb els nostres
judicis sobre uns altres, però tous amb nosaltres mateixos. Ens inflem de farisaica
indignació davant el comportament vergonyós de unes altres persones, mentre que
aquest mateix comportament NO ens sembla tan seriós quan es tracta de quelcom
que fem nosaltres. Fins adquirim una vicària satisfacció al condemnar a altres
per les mateixes faltes que ens perdonem a nosaltres mateixos.
Freud anomenava “projecció” a aquesta gimnàstica
moral, però Pau la descriví segles abans que ell. De manera semblant, Thomas
Hobbes, el filòsof polític del segle disset, escriví al voltant de persones que
“es veuen forçades a mantenir una
perspectiva favorable sobre sí mateixes mitjançant el recurs d’observar les
imperfeccions d’altres”. Aquest recurs ens permet retenir simultàniament
els nostres pecats i la nostra auto estima. És un remei molt convenient, però
també enganyós i malaltís.”
A més diu Pau, ens exposem al judici de
Déu, i ens quedem sense excusa ni escapatòria. Perquè si les nostres facultats critiques
estan tan bé desenvolupades que ens tornem experts en les nostra valoració
moral dels demés, difícilment podem al·legar ignorància com en qüestions morals, en el nostre propi
cas. Pel contrari, el jutjar a uns altres et condemnes a tu mateix, ja que
practiques les mateixes coses (v.1). Perquè sabem perfectament bé que el judici
de Déu contra els que practiquen tales coses es basa en la veritat (v.2)
Cóm
podem suposar (nosaltres els que, malgrat som simples éssers humans, juguem a ésser Déu
i jutgem a uns altres per fer el que nosaltres mateixos fem), que escaparem del
judici de Déu (v.3)? No es tracta de una
crida a suspendre les nostres facultats critiques, ni a renunciar a tota
crítica o reprimenda de part d’altres, com a si fos il·legítima; es tracta més
bé d’una prohibició de erigir-nos en jutges de unes altres persones i
condemnar-les (quelcom que com a éssers humans no tenim cap dret a fer), especialment
quan no ens condemnem a nosaltres mateixos. Perquè aquesta és la hipocresia de
la doble moralitat, amb normes elevades pels demés i una norma còmodament baixa
per a nosaltres mateixos.
| Setmana del 12 al 18 d'Octubre 2014 | |
 |
Els qui van a la perdició tenen per un
absurd la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui ens salvem, és
poder de Déu. |
A totes les esglésies hi ha persones a
les que veritablement els encanta escoltar sermons, i d’altres que probablement
gairebé no els aguanten. És humiliant admetre que quasi cada setmana jo percebo
ambdós sentiments. No obstant això hi ha quelcom veritablement gloriós al
voltant de la predicació de la Paraula de Déu.
Què és el que fa gloriosa la predicació?
La glòria de la predicació es troba en
què revela la glòria de Déu a la salvació i a la santificació de el Seu poble.
Fa uns anys, mentre estudiava els profetes, em vaig quedat tot sorprès per un
patró que es manifesta en la crida de Déu a aquells que havien de proclamar la
Seva Paraula. Pensa per un moment en Moisés, Isaïes, Jeremies. Ezequiel, inclòs
Pau. Cadascú d’aquests homes abans de rebre la seva comissió, d’una o d’un
altra manera fou confrontat amb la glòria de Déu. (Veiem Ex.3; Isa.6; Jer.1;
Ez.1 i Act.9).
Aquells homes o foren portats a la
presencia de Déu, o Déu vingué a trobar-se amb ells de les maneres més
extraordinàries. Déu els va sobresaltar amb la Seva glòria. Atragué la seva
atenció, transformà la seva fe, i impactà els seus cors amb una empremta
indeleble de la glòria de Déu. Des de aquest moment en davant, foren homes
transformats; no és que foren perfectes, sinó que ja mai foren els mateixos.
Restaren marcats per a sempre per la seva trobada amb la glòria de Déu.
Cóm va afectar això a la seva
predicació? Si prestem atenció amb cura en allò que digueren (predicaren)
posteriorment, ens adonarem que la seva trobada amb la glòria de Déu continuà
formant part de la seva predicació. La seva predicació fou un mitjà inspirat
divinament per a revelar la glòria de Déu a aquells que reberen el seu
ministeri.
Quan Moisés o Pau predicaven, no era la
“paraula de Moisés” o la “la paraula de Pau” allò que es predicava, sinó la
mateixa Paraula de Déu. Els seus sermons no enlairaven, entretenien, ni
simplement educaven a les persones, sinó que els portaven a un contacte vital
amb la glòria penetrant de Déu. La glòria de Déu havia d’ésser revelada, no
només al poble de Déu, sinó també en el poble de Déu, i la predicació era el
mitjà pel que això succeí.
Quan Jesús predicava, es podia dir el
mateix d’Ell. Ell vingué de la gloriosa presencia de el Seu Pare. La seva
comissió estava arrelada en la glòria de Déu i la Seva predicació estava sempre
centrada en revelar la glòria de Déu. Ell revelà la glòria de Déu en les Seves
paraules i obres, i creà expectatives no tant sols per aquells que prediquen
sinó inclòs per aquells a qui se’ls predica: ambdós s’han de centrar en la
glòria de Déu.
Què esperem nosaltres de la predicació? Tenim antulls per les històries sobre
nosaltres mateixos, o anhelem experimentar una trobada commovedora amb la
glòria de Déu i el Seu Evangeli tot suficient? Volem escoltar històries al
voltant del predicador o la historia d’Aquell que el va enviar a proclamar la
glòria de Déu?
Com més vinguem a l’església anhelant percebre un indici de la glòria de
Déu, millor serà la nostra resposta a la predicació de la gloriosa Paraula de
Déu.
| Setmana del 5 al 11 d'Octubre 2014 | |
 |
“Ell
transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a
aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.” “Moltes vegades, quan ens veiem turmentats pel dolor i incapaços de pensar u orar, sentim fins a quin punt el nostre cos és el cos de la nostra baixesa.» |
I quan som temptats per les passions de
la carn, no trobem exagerada la paraula baixesa. El nostre cos ens humilia, i
potser sigui el millor servei que ens fa.
Tant de bo fossin prou bé humils, ja que els nostres cossos ens apropen més als
animals i a la pols de la terra!
Així i tot, el nostre Salvador, el
Senyor Jesús, modificarà aquest estat de coses. Els nostres cossos seran
transformats a la semblança del seu cos de glòria.
Això es realitzarà en tots aquells que
creuen en Jesús. Les seves ànimes han estat transformades per la fe, i els seus
cossos experimentaran una tal renovació que restaran adaptats als seus esperits
regenerats.
Quan
esdevindrà aquesta transformació, no és possible assegurar-ho; però aquesta
única esperança pot encoratjar-nos per a suportar les proves d’avui i els mals
de la nostra carn. Dintre de poc temps serem com Jesús és ara. Ja no hi haurà
més caps dolorits, ni membres inflats, ni ulls entristits, ni cors desmaiats.
L’ancià deixarà d’ésser un retaule de misèries, i el malalt un cos d’agonia.
“Semblant al cos de la seva glòria” Fins i tot la nostra carn descansarà en l’esperança
de la resurrecció.
Del Llibre de xecs del Banc de la fe. C.H. Spurgeon
| Setmana del 28 de Setembre al 4 d'Octubre 2014 | |
 |
No
es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si no ho
permet el vostre Pare. I pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells,
us té comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que tots els
ocells. (Mateu 10:29-31)
|
L’Escriptura il·lumina la fosquedat de
la nostra vida, no perquè siguem capaços d’interpretar els moviments de Déu,
sinó perquè la seva Paraula ens dona la saviesa. Ella “fa llum els nostres
peus” (Salm 119:105)
Malgrat que ens veiem en tenebres,
temptejant a la fosquedat, sabem que està la seva mà invisible. No la Veiem, ni
podem traçar el seu disseny, o discernir el seu propòsit, però sabem que està
aquí, i el que és encara més important: Qui és Ell; és el Déu de Abraham i
Jacob, els patriarques i apòstols, el Pare del nostre Senyor Jesucrist.
Jesús diu: “Jo he vingut perquè tinguin
vida, i perquè la tinguin en abundància” (Joan 10:10).
La
vida passa, però Crist ens dona aquesta vida plena, la qual Joan anomena “vida
eterna”. Hi ha moltes coses que passen a la nostra vida, que semblen per
casualitat. No les entenem ara, però potser després, en aquest costat de
l’eternitat. Es per això que el purità John Flavel deia que les providències de
Déu són com l’hebreu: Només es pot llegir cap enrere. Veiem les nostres vides
com una pantalla trencada, on actua tant la sobirania de Déu sobre cada detall
de la nostra vida, com els contingents i impredictibles esdeveniments del món
en que vivim
Des
de el punt de vista humà, tot podria ser diferent de el que és. Però al mateix
temps, reconeixem que en mig de la nostra confusió, les circumstàncies i sorpreses
de la vida, hi ha un Déu sobirà al cel, la mà del qual està sobre cada moment
del dia.
El Déu que regna sobre cada polsada de
l’univers, ens assegura que res ocorre per casualitat.
“No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra si
no ho permet el vostre Pare” (Mateu 10:29).
Aquells que tenen a Déu com a Pare i l’estimen, saben que “totes les coses els
hi ajuden per a bé”
(Romans 8:28). No perquè sàpiguen exactament el que Déu està fent en aquest impredictible món,
sinó perquè el que és impredictible per a nosaltres està ja predit per Ell. Ha
escrit el propòsit de la nostra vida i comptat els nostres dies, inclòs abans
que hem vingut a aquest món (Salm 139:16). En Ell podem confiar!
Llegir més: http://protestantedigital.com/blogs/33976/boyhood_el_tiempo_pasa
| Setmana del 21 al 27 de Setembre de 2014 | |
 |
I quan l'ha trobada, no se la posa a les espatlles ple d'alegria i,
arribant a casa, convida els amics i els Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? (Mateu 7:3) |
Vull que m’acariciïs. Que deixis en el
meu cor el rastre delicat dels teus dits en contacte amb les meves pors. Vull
que les teves mans es fonguin amb les meves i siguin transformades en irrompibles
llaços de tendresa. Estic cansada de rebre la fuetada gris del vent fregant amb
ferocitat el meu rostre. Estic cansada de sentir el cruixit que produeixen les
dents serrades, el degoteig de paraules malsonants. Les mans agafen fortament
pedres. Els dits blanquinosos serren les fredes roques que seran llençades
sense misericòrdia.
Assetjada per la torbació vull pensar a
les teves mans amables, discretes, portadores d’amor. Mans que no llencen
pedres, que no prejutgen, que només saben vessar afecte, bondat, justícia.
Sento temor davant qui venen a jutjar-me. Ells no escolten, simplement llencen
critiques, es burlen de la meva condició de dona pecadora. Miren amb desdeny i
són arrossegats pels seus fatus cors. Són cecs guies de cecs. Tanco els ulls i
cerco les teves mans. Cerco aqueixa tendresa que tant necessito; una escletxa
d’esperança per a poder abandonar aquesta habitació fosca.
Ja s’apropen, estan aquí.
Són molts i venen cap a mi emetent repugnància, odi.
No vull mirar-los a la cara, no desitjo
saber els seus noms. Tu que sempre dones una segona oportunitat sabràs que fer
ara. Sota el meu cap, doblego els meus genolls, demano clemència. Ets tu,
l’únic que pots abolir aquest dolor, només tu tens poder!. Senyor, fer-me justícia!
Jesús, mira’m amb compassió! La seva mirada imprimeix perdó. És una mirada de misericòrdia,
és una mirada d’amor. La mirada de Jesús té una capacitat sanadora, quan som
abraçats per la seva mirada, Déu ens transforma. Quan miro la palla a l’ull
aliè, no estic adonant-me de la biga que tinc al meu.
Autora: Yolanda Tamayo
| Setmana del 14 al 20 de Setembre de 2014 | |
 | i ell (Elies) continuà desert endins tota una jornada.
Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb
aquestes paraules: --Ja n'hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, que no sóc
pas millor que els meus pares. (1Reis 19:4) … (Jesús) Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i
començà a sentir tristor i abatiment. 38 Llavors els digué: --Sento a l'ànima una
tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi. |
Déu només omple els buits de l’ànima que Ell vol omplir i tant sols sana
les malalties que Ell vol sanar. Creure
en Déu no és garantia d’absolutament res, ni de la salvació; els dimonis
també hi creuen i s’esgarrifen; és necessari néixer de nou, i recorda que amb
tot que hagis nascut de nou, no seràs perfecte. La Perfecció no és per aquesta
vida i ésser cristià no és la garantía de felicitat. Jesús, mai prometé això,
al contrari, les nostres promeses són de tribulació. En aquesta època és
freqüent veure a pastors amb grans ministeris patint de depressió, pastors
destacats i dignes de ésser anomenats pastors.
Estudis indiquen que el 47,5% dels pastors pateixen d’alguna malaltia psicològica,
incloent la depressió.
De fet la majoria de grans homes de Déu han sofert algun grau de depressió
i la Bíblia està plena de gent amb símptomes de depressió. Començant per Job,
David també va tenir dues etapes depressives, així tots els profetes patien
depressió. Elies volgué morir (1ª Reis 19:4), Jeremies, se sentia un incapaç
(Jeremies 1:6) i Joan? Un temperament depressiu, i Pau? Va tenir diversos
moments de depressió, Timoteu (2Timoteu 1:4-7) i finalment el mateix Jesús va
afirmar sentir-se amb una profunda tristesa i angoixa amb només pensar a la mort
que li esperava (Mateu 26:37-38). Semblaria que la “tristesa a l’ànima” és
quelcom que acompanya als qui estimen massa el seu proïsme al punt d’entregar
la seva pròpia vida.
Depressió no significa tenir l’ànima buida, depressió significa tenir l’ànima
lluitant amb més d’allò que hom creu
suportar. També és un record constant que l’amor de Déu es porta les nostres
càrregues i que moltes vegades també diposita més càrrega a l’espatlla dels
seus fills més estimats.
És trist el gran grau de desinformació i ignorància que abunda en el
cristianisme, un gran exemple d’això és la pluja de critiques davant el suïcidi
del fill del pastor Rick Warren.
Depressió és motiu d’oració, conscienciació i preocupació. L’oració de qui
ens estima és el millor remei per a la depressió, i és clar que els
antidepressius també hi ajuden. Recordem que la depressió és una malaltia i deu
ésser tractada com a tal.
http://proyectoeclesiastes.wordpress.com/2014/08/15/robin-wil liams-la-depresion-y-el-cristianismo/
| Setmana del 7 al 13 de Setembre de 2014 | |
|
i ell (Elies) continuà desert endins tota una jornada.
Finalment es va asseure sota una ginestera solitària i demanava la mort amb
aquestes paraules: --Ja n'hi ha prou, Senyor! Pren-me la vida, que no sóc
pas millor que els meus pares. (1Reis 19:4) … (Jesús) Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i
començà a sentir tristor i abatiment. 38 Llavors els digué: --Sento a l'ànima una
tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi. |
No va passar molt de temps després del falliment de Robin Williams que
aparegué un gran grup de cristians dient: “Tenia fama i diners, però solament
una vida amb Déu pot fer-nos realment feliços”, el rotllo aquell què “només el
cristià és feliç”.
Una gran mentida! Conec gent no cristiana molt feliç! Inclòs més feliç i
amb millor actitud envers la vida que molts cristians “madurs”!
Robin era famós, graciós, amorós i talentós. Ell era un individu realitzat
i res de això evita o serveix d’antídot per a la depressió, ni fins i tot una
relació amb Déu; aquesta és la realitat, malgrat la majoria de cristians no ho
vulguin acceptar.
La veritat és que els que creuen que la relació amb Déu és la fórmula
antidepressiva “més eficaç”, diuen això perquè no coneixen molt al voltant de
la depressió. Per suposat que Jesús té el poder de guarir la depressió i ho fa,
però sembla que no ho fa amb freqüència. Allò d’usual és que si vostè té un
problema de depressió, probablement haurà de lluitar envers aquest fibló en la
carn i moltes vegades haurà d’aprendre a lidiar tota la seva vida amb aquest
fibló.
La depresión es una enfermedad, así como la gripe, el
sida o el astigmatismo; Dios puede sanar la gripe, pero en la mayoría de casos
tienes que tomar anti gripales, Dios puede sanar el sida producto de una vida
liberal, pero lo usual es que a una persona que se arrepiente de sus pecados y
entrega su corazón a Jesús Dios decida no sanarlo y muera de sida. Dios puede
sanar el astigmatismo pero puede que toda tu vida tengas que usar lentes; de
esta misma manera, la depresión es una enfermedad que Dios puede sanar, pero
que también podrías aprender a convivir con ella con el tratamiento adecuado.
La depressió és una malaltia, així com el grip, la sida, o l’astigmatisme;
Déu pot guarir el grip, però a la majoria de casos, has de prendre un remei;
Déu pot guarir la sida, producte d ‘una vida liberal, però allò d’usual és que
una persona que es penedeix dels seus pecats i entrega el seu cor a Jesús, Déu
decideixi no sanar-lo i mori de la sida. Déu pot guarir l’astigmatisme, però
potser que tota la teva vida hagis de fer servir ulleres; d’aquesta mateixa
manera, la depressió és una malaltia que Déu pot sanar, però que també podries
aprendre a conviure amb ella amb el tractament adequat.
http://proyectoeclesiastes.wordpress.com/2014/08/15/robin-williams-la-depresion-y-el-cristianismo/
| Setmana del 3 al 8 d'Agost de 2014 | |
 |
“Tot
pot atraure més que una església, si Jesús no hi és en ella -IV-
i la desitjo amb tota l'ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l'encís del Senyor i vetllar pel seu temple. |
L’ERROR DELS JOVES
SENSE ESGLÉSIA FIXA
Podem dir
llavors que si algú “és església” ja no deu comprometre’s amb “una església”? Perquè
aquesta sembla ésser l’idea en l’aire entre molts cristians per sota dels 25
anys. Assistir aleatòriament a varies esglésies, sense veure necessari el
compromís amb cap d’elles.
“Sí,
hi ha confusió” creu Daniel. “En part per la gran falta de coneixement bíblic
que existeix” “A les grans urbs és on millor es reconeix al jove postmodern,
intercultural i dinàmic. És en essència un seguidor del canvi constant i del
moviment espontani però pel contrari pesa sobre ell la seva gran manca de perseverança
i compromís amb allò que empren o d’allò que forma part”, observa l’autor.
|
|
Però la riquesa està precisament en esglésies que uneixen a persones joves i majors. caràcter explosiu del jove, i el jove haurà de descobrir que la fidelitat a Déu i al seu poble no només es qüestió de sentiment”. |
UNA IDEA PER ALS
PASTORS
Per acabar, què li diria Pujol als
líders de les esglésies, si tinguessin tant sol un minut del seu temps? “Els
diria que al jove hi ha que mostrar-li no la importància de l’església local,
sinó la importància de la seva relació amb Déu”. Perquè una vegada això
estigui clar, “Déu mateix li donarà la comprensió que la comunitat local és
necessària pel creixement espiritual”.
Autor: Joel
Forster Editat per: Protestant Digital 2013
| Setmana del 27 de Juliol al 2 d'Agost de 2014 | |
 |
Tot pot atraure més que una església, si
Jesús no hi és en ella –III- »Encara
era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al
coll i el besà. El fill li digué: »--Pare,
he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. (Lluc 15:17-21) |
DESCOBRIR EL
JESÚS REAL
A la seva pròpia vida, el que provocà el
descobriment real de Déu fou un entorn res eclesial. “Conegué Jesús precisament fora de l’àmbit religiós quan ja feia anys
que no assistia a cap església. Tingué una trobada amb Ell a la meva habitació
després de reptar-lo demanant-li que si existia em tragués de la situació en la
que em trobava i pogués conèixer-lo de veritat”
|
|
La confrontació amb Déu mateix, el
adonar-se que l’església es donessin l’oportunitat,
no de tornar a l’església, sinó de tornar-se a Déu i
cercar-lo al lloc on estiguin” |
Perquè allò que és increïble, creu en
Pujol, és que “l’evangeli de Jesús no
atrau ningú a l’església sinó que converteix en església a aquell que el rep”
En qui pensava quan va decidir iniciar el seu nou projecte de vida, després
de trobar el Déu real i personal? “Pensava en persones. Noms i cognoms.
Familiars, amics i coneguts que en alguna època de la seva vida tingueren per
costum assistir a una església”, recorda. “Em vaig proposà anar un per un per a
compartir el descobriment que havia fet: Déu és real, i probablement no tenia
molt a veure amb els motius que els havien portat a abandonar l’església”.
Aquest mateix impuls és el que li havia portat a escriure “la fugida”.
En Pujol ha explicat això a molts llocs,
tant davant un grup de joves, com en converses de tu a tu amb amics, com a la
ràdio.
En
la seva pròpia fugida, va acabar portant al extrem oposat de l’entorn en el que
hi havia crescut.
Autor: Joel Forster Editado por: Protestante Digital 2013
| Setmana del 20 al 26 de Juliol de 2014 | |
 | “Tot pot atraure
més que una Església, si Jesús no hi és en ella” –II- Sigues, doncs, ben ferm i decidit, i
mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisès et va manar,
sense desviar-te'n ni a dreta ni a esquerra. |
LA PART DE RESPONSABILITAT
DE L’ESGLÉSIA
La sensació de
no estar experimentant res rellevant porta a que molts, als seus 15, 16 o 17
anys decideixin fer un canvi brusc a la direcció de les seves vides, en la
recerca d’alternatives. “Qualsevol cosa pot atraure més que una església, si
Jesús no hi és en ella”, creu en Pujol.
Si volem cercar la responsabilitat de
l’Església, “aquesta potser no tingui tant a veure amb allò que s’hagi dit sinó
més bé amb allò que s’ha transmès”.
 |
Mirant cap en dins, creu, és molt
necessari que tots |
“Convé
recordar que no tot el que se’n va està indicant que prefereix viure sense
Déu”, defensa. És més, “no tot el que es
queda a l’Església està indicant que vol viure amb Déu, pot ésser mai el
conegué però la seva rutina religiosa li produeix una estabilitat a la seva
vida quotidiana”.
Però en Pujol
tampoc no vol afirmar que la culpa sigui tota, ni sempre sigui de l’Església.
L’abandó d’un jove “pot tenir moltes explicacions i lectures”
Autor: Joel
Forster Editado por: Protestante Digital 2013
| Setmana del 13 al 19 de Juliol de 2014 | |
Tot pot atraure més que una Església, si
Jesús no hi és en ella. Joel Forster
|
“Tot pot atraure
més que una Església, si Jesús no hi és en ella” –I- Tomàs li pregunta: --Senyor, si ni tan sols sabem on vas,
com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: --Jo sóc el camí, la veritat i la vida.
Ningú no arriba al Pare si no és per mi |
Daniel
Pujol explica al seu llibre “La Fugida” algunes de les conclusions que aprengué
de la seva pròpia experiència de “sortir” de l’Església per a trobar a Déu.
Daniel Pujol és un de aquests molts
joves, que nasqué i creixé en una església evangèlica, però que desaparegué
quan començà a plantejar-se la vida per sí mateix, en l’adolescència.
|
Al tornar a casa, entengué que no es
tractava d’anar a l’església”, sinó “d’ésser església” Pujol
planteja ara en el llibre “La Fugida” (Editorial Noufront, 2013) algunes de les
lliçons que aprengué de la fugida generalitzada que observà a la seva generació Vaig deixar
d’assistir regularment a l’església als 17 anys” explicà Pujol a Protestant
Digital, “Fou un procés amarg perquè lluitava amb un sentiment de culpa
tremend”. Però el fon del problema era que la seva suposada espiritualitat
no funcionava: | El creient prega |
Després de fer el seu propi camí i observar el de molts altres, Pujol arriba a la conclusió que el que ha allunyat tants xicots de les esglésies en la que es van criar, és la sensació de què quelcom no encaixa. “Gran part dels joves que surten no ho fan per manca de inquietuds sinó per manca de coherència entre allò que senten i allò que veuen; i entre allò que ells mateixos creuen i el que viuen” argumenta.
“Allò
interessant és que quan conversem amb ells i escoltem els seus arguments,
pràcticament tots fan referència a la seva vivència a l’església i no a la seva
experiència amb Déu”
Autor: Joel
Forster Editat per: Protestant Digital 2013
| Setmana del 6 al 12 de Juliol de 2014 | |
 |
"Això és l'únic que he entès: Déu ha fet íntegres els humans, però ells s'han buscat moltes complicacions."
(Eclesiastès 7:29 ) |
L’origen del mal ha estat anomenat “el taló d’Aquiles”
del cristianisme, essent objecte de moltes especulacions i critiques. John Stuart Mill diu: “Si Déu desitja que hagi mal al món,
llavors Déu no és bo. Si no desitja que hagi mal, però el mal existeix, llavors
no és omnipotent. Així que, si el mal existeix, o Déu no és amor, o no és
totpoderós”
La teologia ha fet freqüents intents de crear teodicees, o sigui
justificacions racionals de cóm Déu és just i, així i tot, permet el mal en el
món.
Molts han convertit així el mal en be.
Diuen, en base a Romans 8:28, que el mal és temporal, però el bé és etern. Vol
dir en Pau que “totes les coses són bones”? No, sinó que “totes ajuden a bé” a aquells “que
estimen Déu”
 | No podem negar la realitat del mal. Això és el que denuncia Isaïes, quan
diu: (Isaïes 5:20). |
La teodicea més habitual és, tan mateix,
la que culpa de tots els mals a Satanàs.
Això és finalment un dualisme, que presenta l’existència de dues forces que són
igualment poderoses i eternes. Això no és el que ensenya la Bíblia.
S’intenta
lliurar així a Déu de la responsabilitat, fent al mal eternament independent d’Ell.
Com diu Bucky, no podem mantenir la bondat de Déu, a costa de la seva omnipotència.
El dualisme limita el poder etern de Déu. Ja que al ser el diable igual a Déu
en poder, no té manera de vèncer-lo. No hi ha garantía, ni possibilitat de
redempció.
Un tercer tipus de teodicea especula sobre la necessitat temporal del mal,
per apreciar finalment el bé. Se ens diu que fa falta estar malalt per apreciar
la salut.
Llavors Déu necessitaria també provar el mal, per estimar el bé. El mal és la
negació del bé. És la manca o privació d’ell. En aquest sentit, és cert que depèn
del bé per a la seva definició. No existeix per sí mateix.
Autor: José de Segovia Barrón©Protestante
Digital 2013 de l’artícle: "Nemèsies: el càstig just i el problema del mal."
| Setmana del 29 de Juny al 5 de Juliol de 2014 | |
 |
«El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric deuria les nostres culpes. El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra, |
L’essència de la faula d’Èdip és la
pregunta: Cóm funciona la lògica de la justícia quan forces universals immenses
es creuen a les trajectòries de vides humanes individuals?
El càstig just
impregna la tragèdia grega com una força temuda que precedeix els assumptes
humans i resulta maliciosa, malvada, cruel, egoista i implacable. En front
d’aquesta mentalitat que hel·lenitzà el judaisme en el temps de Jesús;
l’Evangeli segons Joan, ens presenta un cec de naixement, sobre el que
pregunten els deixebles al Mestre: “Rabí, qui va pecar, aquest o els seus
pares, perquè nasqués cec?"
(Joan 9:2). La resposta de Jesús no pot ésser més sorprenent: “no és que aquest
va pecar, ni els seus pares, sinó perquè les obres de Déu es manifestin en ell”
(Joan 9:3).
No hi ha respostes simples per a la
qüestió del patiment humà. L’Evangeli no ensenya que la malaltia deu ésser
conseqüència directa d’algun pecat personal. S’equivoquen els que pensen que
els desastres o epidèmies venen perquè Déu castiga certes persones per
l’enormitat del seu pecat. Aquesta és “la teologia del garrot”, per la que Déu
està esperant el moment que fallem, per a fer-nos un pal. L’experiència ens
mostra tot el contrari: Déu no ens tracta com mereixem. Ple de gràcia, Déu és
misericordiós i pacient per a tothom.
Autor: José de Segovia Barrón©Protestante
Digital 2013 de l’artícle: "Nemèsies: el càstig just i el problema del mal."
| Setmana del 22 al 28 de Juny de 2014 | |
 |
El Senyor...
(2 Pedro 3:9) |
“La historia és un reinici continu”.
Això significa que les situacions passades tendeixen a repetir-se. En general,
a una època de crisi li segueix una altra de prosperitat, la qual al seu
temps és seguida per una època de decadència. Les mateixes causes produeixen
els mateixos efectes
La
Bíblia subratlla aquesta repetició: “Què és allò que fou? El mateix que serà.
Què és allò que ha estat fet? El mateix que es farà; i res hi ha de nou sota
del sol” (Eclesiastès 1:9)
Però Déu, jutge de tots, aprecia de forma sobirana tot el que es fa. El
“portarà tota obra a judici, juntament amb tota cosa encoberta, sigui bona o
sigui dolenta” (Eclesiastès 12:14)
A Gènesis llegim que la maldat dels
homes havia ocasionat un diluvi, el qual els destruí. Igualment, la perversitat
dels habitants de Sodoma, portà com a conseqüència la destrucció de aquella ciutat
culpable. La Bíblia no diu que aquestes etapes es reproduiran indefinidament.
Al contrari, un dia Déu posarà fi a la historia de l’home a aquesta Terra. Fins
ara ha suportat tota la maldat que la seva creatura ha acumulat sota el sol,
però la seva paciència arribarà a la seva fi.
La Paraula de Déu anuncia el judici que caurà sobre
els que viuen sense Déu en el món.
Però així com succeí amb Noé qui es refugià en l’Arca, o amb Lot, qui fou tret
de Sodoma abans que la ciutat fos destruïda, la Paraula també mostra a cadascú
com pot fugir d’aquest judici: creient en Jesucrist, qui morí pels homes a la
creu, i ressuscità.
Vagi
avui a Jesús, parli amb Ell i confessi-li els seus pecats!
Jesús el rep i el salva de la condemnació eterna.
© Editorial La Buena Semilla
| Setmana del 15 al 21 de Juny de 2014 | |
 George Sanders |
El testimoni és
aquest: Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill.
(1ª Joan 5:11-12) |
Prenent café, al peu de l’Hotel Rei Don
Jaume de Castelldefels, recordo que aquí morí
George Sanders a 1972. L’actor de “Eva despullada”, “Rebeca”, “T’estimaré
sempre”,
“El retrat de Dorian Gray”, “El fantasma i la Senyora Muir” i tantes meravelloses
pel·lícules del Hollywood clàssic, decidí
treure’s aquí la vida amb una sobredosi de barbitúrics en una de les
habitacions…
Deixà dues notes sobre la tauleta, junt
a una ampolla de whisky quasi buida, al costat del seu cos nu sobre l’estora.
Una deia en anglès. “Estimat món, per si a algú l’interessa saber-ho: ja he viscut prou. Continuar vivint seria un
fàstic. Et deixo amb els teus conflictes, la teva brossa i les teves clavegueres
sense fi. Amb els millors desitjos, sincerament teu, George Sanders”
Un altre paper deia en castellà: “Aviseu
la meva germana. Hi ha prou diners per a pagar tot això. L’actor havia viscut l’últim
temps a Mallorca. Perdé la casa, la seva quarta esposa i els estalvis de tota
la vida, per un escàndol financer, però tenia una salut de ferro. Afegeix una nota a la seva germana, dient-la “no
t’entristeixis. Només he avançat allò que és inevitable, per uns pocs anys
|
|
No és difícil a vegades, sentir-se
cansat d’aquesta vida. Com la passarel·la
que puja a aquesta torrassa, per sobra de la piscina, la nostra vida
és un pont cap a l’eternitat. (1 Joan 5:12) |
. Ni ara, ni mai... quina terrible! Veritat?
Editat: José De Segovia Barrón
| Setmana del 8 al 14 de Juny de 2014 | |
 |
Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l'Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació (Gàlates 6:1) |
Aquest passatge ens dona una advertència
molt seriosa. La seva intenció és restringir la severitat de quins no ajuden o
consolen als que ha caigut en pecat.
Agustí diu: “No existeix un pecat que
hagi comés una persona i que una altra no pugui cometre”.
Sempre caminem per una sendera
relliscosa. És molt fàcil caure’ns si ens tornem orgullosos o ens excedim. “Llavors,
si penses que estàs ferm, ves en compte de no caure” (1ª Corintis 10:12)
David fou un home sant, ple de fe i del
Esperit de Déu. Rebé glorioses promeses de Déu i va fer grans coses per a Déu.
Però caigué d’una manera vergonyosa. Després d’haver suportat victoriós moltes
proves que Déu va fer servir per a provar-lo, i malgrat de la seva edat
avançada, es deixà portar per la passió de la jovenesa. Si això li pogué ocórrer
a un home així, com David, cóm podem donar per fet la nostra habilitat de romandre
ferms?
Per
mitjà d’aquest exemple, Déu ens mostra les nostre pròpies febleses perquè no
ens exaltem a nosaltres mateixos sinó que ens mantinguem ferms en temor. Déu
també ens vol mostrar el Seu judici. No hi ha res més intolerable per a Déu que
l’orgull, sigui envers Ell o envers un germà o germana
Llavors en Pau no diu inútilment: “Que cadascú vagi en compte, perquè també pot
ésser temptat”. Quins han afrontat les temptacions saben què important que és
això. Alguns no, llavors no entenen el que en Pau està dient i els manca
compassió per els que han caigut.
Martín Lutero,
| Setmana del 1 al 7 de Juny de 2014 | |
 "... Ni la confusió ha estat tan gran" |
En el seu llibre Déu
en el remolí (God in the Whirlwind, p.22),
parla
de la gran
paradoxa mundial. “L’abundor no necessariament és una benedicció sense tatxa i absoluta” |
“Quina és aquesta paradoxa? És el fet que mai havíem tingut tant, i tanmateix, mai havíem tingut tant poc. Mai havíem tingut tantes opcions, tanta educació fàcilment a l’abast; tanta llibertat, tanta afluència, tants electrodomèstics sofisticats, millors automòbils, millors cases; tanta comoditat o millor atenció per a la nostra salut.
Aquest és un costat de la paradoxa.”
“Per altre costat, no obstant això, la depressió mai ha tingut tanta incidència, l’ansietat mai has estat tant alta, ni la confusió ha estat tan gran. No estem fent un bon paper tractant de mantenir units els nostres matrimonis; els nostres fills mai han estat tant desmoralitzats; els nostres jovenets estan cometent suïcidi, com mai s’havia fet abans: estan essent empresonats més i més persones, i la cohabitació mai s’ha estès tant.”
“De
fet, al 2012 en els Estats Units, el 53 per cent
dels nens nasqueren fora del matrimoni. Aquesta nova norma és una
predicció
segura de la pobresa que esdevindrà per
a molts d’aquests nens”
Després,
Wells afegeix:
“L’abundor no necessariament
és una benedicció
sense tatxa i absoluta”
| Setmana del 25 al 31 de Maig de 2014 | |
 |
Tenen
molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar.
(Salmo 119: 165) Els
teus decrets són
la meva delícia, no
oblidaré mai el que
has promès
(Salm 119:16) |
Puc
viure sense telèfon, sense televisió i quasi sense
cap aparell de la tecnologia moderna. En canvi, estar privat de bons
llibres,
és molt dur per a mi. Però de tots els llibres que m’agraden, el més
preciós,
és amplament la Bíblia. És l’obra més sagrada, per la senzilla raó que
Déu és
l’autor, i no l’home.
La
Bíblia és l’únic llibre que tinc al meu escriptori.
Fou el regal de comiat que em va donar la meva mare quan jo tenia 18
anys i
vaig deixar la llar paterna per anar a estudiar a un lloc llunyà.
La
meva mare pregava perquè aquesta Paraula Divina fos
la meva guía i el fonament de la meva fe en mig d’un món caòtic. Les
seves
oracions van ésser sentides!
La
Bíblia és el llibre que millor conec de tots els
que existeixen, doncs és la meva amiga. Fa alguns anys, la nostra casa
estigué
amenaçada per un incendi. Uns amics em preguntaren què era allò que més
desitjava salvar de les flames, i jo els respongué, sens dubte: La meva
Bíblia!
En
el transcurs dels últims anys, la decadència moral
ha consumit la nostra civilització. Homes i dones, basant-se a la seva
pròpia
saviesa, han rebutjat la Paraula de Déu. Desprès de haver-la desterrat
i ridiculitzat,
aquestes persones, ara es pregunten: Per què ens enfonsem en la
violència, la
corrupció i el caos?
©
Editorial La Buena Semilla.
| Setmana del 18 al 24 de Maig de 2014 | |
 |
Quina
alegria quan em van dir: «Anem
a la casa del Senyor!» Per
amor dels meus germans i els meus amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre
teu!»
et
desitjo el benestar. |
4. NO RECLUTIS A
GENT PER A LA TEVA NOVA CAUSA
És
possible que l’església
de la que surts ja no és la comunitat adient per a tu, però
probablement si
sigui la comunitat convenient per a molta d’altra gent. Quan comencem a
reclutar gent per a
l’església que hi ha
a l’altra costat de la ciutat, estem deixant de mostrar respecte per
l’església
de la que sortim. I en general, pel cos de Crist. L’Església està
formada per
congregacions locals distribuïdes per tot el Planeta. Reclutar d’una a
una
altra església és competitivitat, i mostra una manca de perspectiva en
quant a
la realitat ample del Regne de Déu.
5. PREN-TE EL TEU TEMPS
La temptació en una transició com
aquesta, és llaçar-te de cap a la propera etapa.
Dóna’t
un espai per a
pregar, escoltar i assistir a cultes a la teva àrea, sense arribar a la
conclusió de saber perfectament què és el següent.
Quan
creguis que has trobat
un lloc, pren-te un temps per a conèixer a les persones. En lloc de
presentar-te el primer dia amb una llista de suggeriments i deu formes
en les
que pots ajudar, simplement, presenta’t. Intenta comprendre la seva
“cultura”
abans d’oferir-te com a membre de l’equip de lloança, o demanar
predicar a la
propera conferencia. Pren-te temps per a conèixer la comunitat i deixa
que ells
et coneguin a tu.
6. NO CONVERTEIXIS EL CANVI D’ESGLÉSIA
EN UN HÀBIT
És
raonable pensar que en algun punt de la nostra vida
adulta ens plantegem la possibilitat de canviar a una nova comunitat
cristiana.
Però és poc probable que Déu ens estigui “cridant” a una nova comunitat
cada
dos anys. Cada església està plena de persones trencades i mai serà
perfecta, i
tots contribuïm a aquestes imperfeccions.
Considera
en oració on vas a
quedar-te, i a partir d’aquí, planta arrels profundes que puguin cobrar
més
força en etapes difícils i que resisteixin a decepcions o al conflicte.
Saltar
d’església en església cada pocs anys diu més de nosaltres que de les
esglésies
de les que hem sortit.
PAU I L’ESGLÉSIA DE CORINTI
La
carta d’en Pau als Corintis és coneguda per cóm
descriure el significat d’estimar-nos els uns als altres. És
interessant que en
Pau tingué una relació dificultosa amb l’església a Corinti, fins al
punt de mantenir-se
a certa distància en alguna ocasió amb la fi de no crear més frustració.
Sabent
això i
reflexionant sobre el capítol 13 de Corintis, guanyem una perspectiva
fresca
sobre cóm estimar les
comunitats
cristianes de les que hem sortit. Estimem-les d’una manera pacient,
amable i
que no miri pel nostre propi interès. Estimem-les d’una manera que no
sigui
orgullosa o irrespectuosa.
Estimem-les
sense mantenir el compte dels errors que hagin pogut cometre.
Estimem-les d’una
manera que les protegeixi, tinguem esperança en el seu futur i demanem
Déu que
les protegeixi de conflictes. Déu faci que aquesta sigui la manera en
la que
estimem la nostra església, fins i tot desprès d’haver dit adéu-siau.
Cara
Joyner
| Setmana del 11 al 17 de Maig de 2014 | |
|
Quina
alegria quan em van dir: «Anem
a la casa del Senyor!» Per
amor dels meus germans i els meus amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre
teu!»
et
desitjo el benestar. |
Reflexions
per el
procés de transició a una altra església
Honorar
la comunitat de
la que se surt, prendre’s un temps, no reclutar per a noves causes…
Sortir
de la comunitat cristiana de la que un ha format part per anys
no sempre és una decisió egoista. Ni té que veure necessariament amb un
conflicte o desacord important. Així que, cóm tancar l’etapa a la teva
església
quan Déu et crida a un altre lloc? Cóm acomiadar-se amb amor i
reconeixent el
bé que una comunitat cristiana ha fet a la teva vida.
“No sabia que seria tan dur.
No
m’imaginava realment cóm seria separar-nos de la comunitat que ens ha
vist
créixer. L’edifici i la gent que eren sinònim de llar. I després de 22
anys en
aquell lloc, anar-nos ens semblà com anar-nos de casa”, explica Cara
Joyner.
Encara que “Sentint de part de Déu que era la decisió correcte”, la
seva
experiència el mostrà alguns aspectes que deuen cuidar-se en el procés.
1. MARXA AMB GENTILESA
Les
emocions són
importants, però poden ésser enganyoses. Poden afectar al nostre judici
i temptar-nos
a dir paraules que no són ni beneficioses ni sabies al moment de
marxar. Asseure
el teu Pastor per a treure totes les teves ferides per a sortir després
per la
porta o anant per la comunitat creant petits incendis just abans de
deixar l’església
definitivament, és insensat i egoista. No volem ponts al moment de
marxar. Aprofita
aquest temps d’acomiadament per a dir
“gràcies”
2. HONORAR
LES PERSONES QUE ET GUIAREN FINS AQUÍ
És
fàcil sortir de la casa
en la que has estat vivint i fondre-la amb crítiques subtils (o molt
directes).
És fàcil parlar dels problemes quan ja no els crides a la teva llar.
Quan parlis de la teva anterior església escollis les teves paraules
sàviament,
recordant que són l’esposa” de Crist de la mateixa manera que n’és la teva nova
congregació.
3.
NO PENSIS QUE SAPS MÉS QUE ELS QUE ES QUEDAREN
Quan
percebem que Déu ens crida en una nova direcció,
és fàcil que mirem per sobra de l’espatlla i pensem que hem “superat el
passat”. I d’ací el tros és curt fins a la sensació d’haver descobert
quelcom increïble
que d’altres no són capaços de veure.
Recorda
que, sigui el
que sigui el que t’ha portat a prendre la decisió, té a veure amb tu
d’una
forma personal. Al acomiadar-te, manté els teus motius amb tu mateix i
en els
llocs als que Déu t’està cridant. No Judiquis les persones a les que
Déu crida
a mantenir-se al lloc que hi són.
| Setmana del 4 al 10 de Maig de 2014 | |
 |
El savi
que els escolti augmentarà el saber, l'home
instruït hi trobarà el camí. Volen fer
comprendre proverbis i dites penetrants, sentències
dels mestres i enigmes. Venerar
el Senyor és primícia de coneixement,
només els insensats rebutgen saviesa i formació. Alerta contra les insídies dels malvats. Fill meu fes cas del mestratge del pare, no rebutgis la instrucció de la mare: com una diadema t'adornaran el front; t'engalanaran com els collarets. |
(Proverbis 1:5-9; 29-32).
La
navegació era molt
perillosa abans que els grans navegants del segle XVI creessin els
primers
mapes marítims. Considerablement perfeccionats des de llavors, gràcies
els
quals els vaixells, fins a fa poc, es dirigien per l’oceà sense cap altres punts de
referència. A més, els fars,
les boies i les balises serveixen de panels de senyalització.
Respectar-los
confereix al navegant molta seguretat.
A
vegades comparem la vida a un viatge pels mars.
Viatjar per l’oceà de la vida és una operació amb risc. Quins són els
punts de referència
per a tenir èxit a la vida, en mig de tants perills? Un cristià
escriví: “La
Bíblia és un mapa de navegació, creat per Déu mateix. De principi a fi,
ella
recull indicis que mostren els esculls, els trencacolls i els
sorramolls, sobre
els quals milers d’homes naufragaren a la seva travessia per l’oceà de
la vida”
El
llibre de proverbis, especialment, conté advertències i consells per a
dirigir bé la nostra vida. Mitjançant sentències curtes, sovint en
forma
d’imatge, oposa la saviesa a la insensatesa, la felicitat a la tristor,
la vida
a la mort… Aborda nombrosos temes, com la feina, la peresa, els diners,
la
sexualitat, el pas del temps, l’assoliment de riqueses, la relació amb
el
proïsme, la manera de parlar, etc.
A la Bíblia s’expliquen moltes històries d’homes i dones, sense amagar
els seus
errors, ni el seus pecats; i això amb un objectiu clar: Que d’elles
traiem
lliçons que ens ajudin a dirigir la nostra pròpia vida. El llibre de
proverbis,
especialment.
©
Editorial La
Buena Semilla.
| Setmana del 27 d'Abril al 3 de Maig de 2014 | |
 |
És per
la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se'n. (Efesis 2:8-9) |
Moltes
persones trien
el camí de la religiositat en lloc d’escollir a Crist perquè la
religiositat
els dona una plataforma per exhibir els seus propis mèrits i
assoliments
personals, mentre que seguir a Crist comença amb el reconeixement de
que no
tenim absolutament res bo en nosaltres mateixos que puguin
recomanar-nos en la
presència de Déu. La religiositat li dona la glòria a l’home, el
cristianisme
li dona tota la glòria a Déu en la persona del Seu Fill, el nostre
Senyor
Jesucrist.
…
sense adonar-se’n,
aquests líders religiosos contribuïren a l’acompliment del pla
redemptor de Déu
per mitjà de la mort de nostre Senyor Jesucrist, simbolitzada en tots
aquests
sacrificis que el poble d’Israel havia portat a terme durant segles a
l’altar
del temple.
El
sacrifici de Crist a
la creu li va posar punt i final a tot el sistema sacrificial del AT,
perquè
amb una sola ofrena Ell va fer perfectes per a sempre als santificats,
diu a
Hebreus
10:14.
La
Figuera que Crist maleí se secà des de els arrels,
diu el verset 20 de
Marc 11, i el mateix ocorregué amb aquest sistema religiós
que aquesta Figuera simbolitzava. Unes dècades més tard, a l’any 70 de
la
nostra era, el temple de Jerusalem fou completament destruït per a no
tornar a
ésser reedificat mai més, tal com fou profetitzat per Jesús a Mateu
24:2.
No
són rituals en un temple allò que
necessitem per a ser salvats, ni professar que són evangèlics, sinó
confiar
únicament al sacrifici perfecte que el nostre Senyor Jesucrist portà a
terme a
la creu del calvari, morint en el lloc de pecadors “perquè tot aquell que
creu
en Ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna” com diu
el conegut text de
Joan
3:16
Sobre
què descansa la
teva esperança quan et toqui haver de partir d’aquest món?
A la teva decència i religiositat, o en la persona i l’obra de Crist a
la creu
del calvari?
Perquè la Bíblia diu:
(Els fets 4:12)
| Setmana del 20 al 26 d'Abril de 2014 | |
Crist ha ressuscitat! De la 1ª Carta als Corintis, Cap. 15
 |
Si
prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns
de
vosaltres neguen la resurrecció dels morts? |
Perquè
si els morts no
ressusciten, tampoc Crist no ha ressuscitat. I
si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en
els
vostres pecats. En
conseqüència, els qui han
mort en Crist, també estarien perduts sense remei. Si
l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida,
som els
qui fem més llàstima de tots els homes.
...Més ara
Crist ha
ressuscitat dels morts;
... Oh
mort, on és la teva
victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El
fibló de la mort és el
pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies
a Déu, que
ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.
Per tant, germans meus
estimats,
manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l'obra del
Senyor,
sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.
1ª Carta de l’apòstol
Pau als Corintis
capítol 15
| Setmana del 13 al 19 d'Abril de 2014 | |
 |
Beneït sigui el Déu i
Pare de nostre Senyor |
Alguns
porten cicatrius
d’un dolor que no poden oblidar. Uns altres se senten culpables per un
dany que
no poden reparar. La vida fa que ens veiem empresonats en un cos cada
vegada
més malalt i desgastat. Ens sembla que vivim en una llar sense amor.
Sentim
que la rutina consumeix la nostra ànima. Ens tornem ressentits i
amargats.
Es
diu que mentre hi ha
vida, hi ha esperança; però, la veritat és que tant sols mentre hi ha
esperança
hi ha vida. Si no, aquesta es redueix a una mera existència, opaca i
dessolada,
que no suposa més que un dolor i una càrrega. Preferiríem ésser morts, com en Job. Mentre que
l’esperança genera energia,
entusiasme i emoció. És la seva mancança la que produeix apatia i
inèrcia. Ens
fa sentir sols, temorosos i paralitzats.
Que
perdem la fe en “el
Déu d’esperança” (Romans 15:13), la nostra vida no té valor. Dubtem i
desconfiem
fins a de nosaltres mateixos. Què podem esperar? L’optimisme no són més
que
bons desitjos. L’esperança és una certesa garantida per Déu mateix. És
Ell qui
promet acomplir les seves promeses. La Seva Paraula mereix confiança.
Ens
anuncia que allò de millor està per venir.
José de Segovia
Barrón. Extracte de l'artícle: Vertígen: D'entre els morts.
| Setmana del 6 al 12 d'Abril de 2014 | |
 Benjamin B. Warfield -Teòleg- |
Isaïes
6:1-5 Jo vaig dir: --Ai de mi! Estic perdut! Jo, que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d'un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei, el Senyor de l'univers! |
Deixi’m
repetir-lo: el
Calvinista és la persona que ha vist veritablement Déu i que té una
profunda
temença davant la Majestat divina, i una intensa comprensió (que
acompanya
inevitablement aquesta temença) la qual prové de la relació sostinguda
amb Déu
per la creatura com a tal, i particularment per la creatura com a
pecadora.
El
calvinista és una persona que ha vist
Déu i que, havent vist la glòria de Déu, està, d’una banda, ple de la
seva pròpia
indignitat davant la presencia de Déu com a creatura i molt més com a
pecador;
i per l’altra banda, ple d’una sorpresa admirable que aquest Déu rebi
els
pecadors.
Qui
creu a Déu sense reserva i determina que Déu serà Déu en tot el seu
pensament,
emocions i voluntat (en la total extensió de les seves activitats
diàries:
intel·lectual, moral i espiritual) a traves de tota la seva relació
individual,
social i religiosa és (per la força de la més estricta lògica que
dirigeix el
millor dels principis a la vida i al pensament per la mateixa
necessitat del
cas) un Calvinista”
B.B.Warfield
Benjamin Breckinridge Warfield
(5 novembre 1851-16 febrer
1921) fou professor de teologia al Seminari de Princenton des del 1887
fins al
1921. Alguns presbiterians conservadors el consideren l’últim dels
grans
teòlegs de Princenton abans de la divisió al 1929, el qual formà el
Westminster
Theological Seminary i l’Església PresbiterianOrtodoxa.
| Setmana del 30 de Març al 5 d'Abril de 2014 | |
 |
(Isaïes 28:23) Hebreus
4:12 (Romans
10:17) |
(1ª Timoteu 1:15)
“Això que ara et diré és digne de crèdit i de tota confiança: Jesucrist va venir al món a salvar els pecadors,...”
Al segle
XIXè, l’evangelista Spurgeon fou
convidat a predicar l’Evangeli al “Palau de Cristall” de Londres. Com
ell volia
estar segur que la seva veu fos sentida en aqueixa immensa sala, que
llavors no
hi era sonoritzada, la vigília de la trobada visità el lloc amb un
amic, per a
fer una prova. Des de l’estrada, Spurgeon, recità a gran veu un verset
de la
Bíblia: “Això que ara et diré és
digne de
crèdit i de tota confiança: Jesucrist va venir al món a salvar els
pecadors,...” (1ª
Timoteu 1:15)
Desprès
repetí el mateix verset en un to de veu normal. El seu amic li indicà
que
l’acústica era bona, i Spurgeon va marxar tranquil a casa seva.
Desprès explicà a Spurgeon on i com havia rebut la salvació de la seva
ànima.
“Jo era un obrer i estava efectuant una reparació a la cúpula del
“Palau de
Cristall”. En aquella època vivia sense Déu. De sobte, vaig sentir dues
veus.
Una veu que semblava venir del Cel. “Paraula digna de tot crèdit… que
Crist
Jesús va venir al món per a salvar els pecadors” Aquestes paraules
assoliren la
meva consciència i el meu cor amb tant de força que el mateix dia em
vaig
entregar al Senyor Jesucrist”
Aquest missatge adreçat a tots els que es reconeixen pecadors i estan
necessitats de seguretat, segueix ressonant encara, avui.
© Editorial La Buena Semilla,
1166 PERROY (Suiza)
http://labuenasemilla.net calendarios@labuenasemilla.net http://ediciones-biblicas.ch
| Setmana del 23 al 29 de Març de 2014 | |
 Descansa en la Sobirania de Déu |
Hebreus
13:5-6 1ª Corintis 12:18 Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha semblat. |
Moltes
persones es turmenten amb una
multitud de preguntes sense resposta: Per què he nascut? Perquè
existeixen les
diferències socials? Per què tinc problemes de diners mentre que al meu
veí no
li manca res?
Segurament
vostè s’ha fixat en una
màquina o ha observat d’a prop els engranatges d’un rellotge. Cada
detall
acompleix una
funció específica i
irreemplaçable. Tant el cargol més petit com la roda motriu han d’ésser
exactament al seu lloc, al contrari tot el mecanisme falla. Qui domina
aquest mecanisme?
El rellotger, qui coneix el “perquè” dels detalls mes ínfims.
Nosaltres,
creients, enlairem la mirada cap el nostre Pare celestial. Ell coneix
cada
detall de la nostra vida, sap exactament el que ens està succeint, per
què
estem patint i quin paper executem
en la
família de Déu i en la societat.
La
diferència entre nosaltres i la mecánica és que nosaltres som
membres vius, fills de Déu, i no un engranatge inanimat. I Déu no és un
tècnic
insensible, ni un señor dur, sinó un Pare bon i tendre. Confii en Ell;
deixi’s
conduir per Ell. Respecti la posición que li asignà i així rebrà la pau
interior i la serenitat que haurien de caracteritzar a tot fill de Déu.
”...
acontenteu-vos amb el que teniu,
ja que Déu mateix ha dit: No et deixaré, no t'abandonaré. Per això
podem
dir amb tota confiança: El Senyor m'ajuda, res no em fa por; els homes,
què em
poden fer?” (Hebreus
13:5-6).
© Editorial La Buena Semilla, 1166 PERROY
(Suiza)
http://labuenasemilla.net calendarios@labuenasemilla.net
http://ediciones-biblicas.ch
| Setmana del 16 al 22 de Març de 2014 | |
 |
Job 34:21 “Déu
escruta el camí de l'home, observa
tots els seus passos.” Proverbis
16:32 “Val
més ser pacient que valent, |
No digui que
vostè és massa dolent.
Crist vingué perquè vostè és dolent; no digui que és massa dissortat,
Crist
vingué perquè és infeliç; no digui que el mal és massa gran, res es
massa gran
per a Déu.
***
Moltes
persones accepten sentir parlar
de Déu sinó s’insisteix massa al voltant de la seva justícia i
santedat, però
no volen sentir parlar de la seva gràcia, perquè la gràcia humilia
l’home i
sobreentén la seva culpabilitat.
***
La fe no és
un salt cap al desconegut,
sinó cap allò que és invisible, però cap a una persona coneguda.
***
De vegades
suportem les grans proves amb
més paciència que les petites dificultats diàries.
A les grans proves ens sentim obligats a portar la nostra càrrega a
Déu, mentre
que massa sovint tractem de resoldre els petits problemes quotidians
per
nosaltres mateixos.
***
Al tornar del front de
batalla, un
soldat creient explicava a la seva dona que mai havia deixat
d’agenollar-se i
fer una ràpida oració al matí. Ella objectà: -Hi havia dies que estàveu
apressats per l’anunci d’un atac enemic! Ell contestà: Bah! Sempre es
troba el
temps per a posar-se les botes!
© Editorial La Buena
Semilla, 1166 PERROY (Suiza)
http://labuenasemilla.net calendarios@labuenasemilla.net
http://ediciones-biblicas.ch
| Setmana del 9 al 15 de Març de 2014 | |
 |
Proverbis
3:33
i beneeix la
llar |
El just tem el Senyor, i, per tant, hi
és sota la
protecció divina que s’estén fins a la sostrada que cobreix la seva
família.
La seva casa
es morada d’amor, escola de
sana educació, i llar de llum divina. És com un altar on se li rendeix
culte diari
al nom del Senyor. Per aquesta raó Déu beneeix la seva morada. Potser
aquesta
sigui una humil barraca o una casa senyorial; però la benedicció del
Senyor
descendeix sobre ella, no a causa de la seva grandesa sinó pel caràcter
dels
seus habitants.
Aquesta casa
és beneïda quan els esposos
són temorosos de Déu; també el fill o la filla, i fins i tot un servent
cristià, pot atraure les benediccions sobre tota la casa. Molt sovint,
el
Senyor guarda, prospera i beneeix una família perquè en ella hi ha una
o dues
persones que són “justes” per la gràcia de Déu.
Estimats,
tinguem Jesús com a hostatge
constant a la nostra casa, com el tingueren les germanes de Betània, i
llavors
serem certament beneïts.
Procurem
ésser justos a totes les coses:
en els nostres negocis, en els nostre judici sobre els demés, en el
nostre
tracte amb el proïsme, en el nostre caràcter personal. Un Déu just mai
podrà
beneir transaccions injustes.
C.H.
Spurgeon. Del llibre
de Meditacions diàries. Xec del Banc de la Fe
| Setmana del 2 al 8 de Març de 2014 | |
 |
Romanos 8:29 Colosense 3:10 |
Ell, Crist,
deu ser format en nosaltres,
perquè la Seva forma o figura, la Seva imatge, pugui ser vista pels
demés en
nosaltres
Inclina’t
davant Déu fins a que tu
obtinguis algun coneixement de la grandor i la benaurança de l’Obra que
Déu
continuarà fent en tu en aquest dia.
Digues a
Déu: “Pare, aquí sóc per a Tu,
per a donar-te de mi tant com de la imatge de Crist pugui rebre”. I
espera per
a sentir-lo dir: “Fill, et dono tant de Crist com el teu cor estigui
obert per
a rebre”
El Déu que
manifestà Jesús en carn i el
perfeccionà, el manifestarà en tu i et perfeccionarà a tu en Ell.
El Pare estima al Fill i es
delecta en
formar la Seva imatge i semblança en tu.
Tu pots confiar en que aquesta obra beneïda serà feta mentre tu esperes
en Déu
i mantens comunió amb Ell
Autor:
Andrew Murray
| Setmana del 23 de Febrer a l'1 de Març de 2014 | |
|
Juan
13:1
“...Ell,
que havia estimat els seus que eren al món,
els estimà fins a l'extrem.”
|
Amós 5:4
"Això diu
el
Senyor a Israel: «Consulteu-me a mi, si voleu viure,
Crist és una
persona viva. Ell t’estima
amb un amor personal, i Ell espera, cada dia, una resposta personal al
seu
amor.
Contempla el
seu rostre amb confiança,
fins a que el Seu amor brilli realment al teu cor.
Alegra el
Seu cor dient-li que tu també
l’estimes.
Ell
s’ofereix com un Salvador personal i
com un Guardador del poder del pecat.
No
preguntis: “Puc estar lliure de pecat
si jo em mantinc a prop d’Ell?
Sinó
pregunta: Puc estar lliure de pecat
si Ell es manté sempre a prop de mi?
I veuràs
immediatament quan segur és
confiar en Ell.
Autor: Andrew Murray
| Setmana del 16 al 22 de Febrer de 2014 | |
|
Isaías 57:15 «Jo
visc a les altures, en un lloc sant,
|
Juan
3:30 Ell
ha de créixer, i jo
he de minvar.
Amós 5:4 "Això diu el Senyor a Israel: «Consulteu-me a mi, si voleu viure,
Quan hi
hagis donat Déu el lloc d’honor,
de glòria, i de poder, prenc el teu lloc amb la modèstia més profunda i
procura
estar ple de l’esperit d’humilitat.
Com
a creatura, la teva benaurança és
ésser res, perquè Déu sigui tot en tu.
Com a pecador, tu no ets digne de mirar Déu, sinó tant sols
d’inclinar-te en
humiliació.
Com a sant,
deixa que l’amor de Déu t’anorreï,
i inclina’t més baix encara. Descendeix davant Ell en humilitat,
mansuetud, paciència
i rendició a la Seva bondat i misericòrdia.
Ell
t’enlairarà. Ah! Pren-te el teu temps fins
aconseguir estar
molt humil davant Déu.
Autor:
Andrew
Murray
| Setmana del 9 al 15 de Febrer de 2014 | |
|
1Cròniques 16:11 |
Amós 5:4 “Això diu el Senyor a Israel: «Consulteu-me a mi, si voleu viure,
La primera i principal necessitat de la
nostra vida cristiana és la comunió amb Déu.
La vida cristiana dintre de nosaltres ve de Déu, i és completament
depenent
d’Ell.
Tal com
necessito a cada moment respirar
l’aire de nou, tal com el sol a cada moment envia cap avall la seva llum,
només així, en la comunicació
de vida directa amb Déu, el meu esperit pot ser fort.
El
manà d’un dia es corrompia a l’endemà.
Cada dia haig de tenir la gràcia fresca del
Cel i l’aconsegueixo tant sols en l’espera directa de Déu
mateix
Comença cada dia
esperant davant de Déu, i deixant que Ell et toqui.
Pren
algun temps per a trobar-te amb Déu.
Autor:
Andrew Murray
| Setmana del 2 al 8 de Febrer de 2014 | |
 LA
RENÚNCIA
|
“Que
no miri cadascú per
ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els
mateixos
sentiments que tingué Jesucrist: Ell,
que era de
condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb
Déu, sinó
que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant
als homes.
|
Per assolir algunes coses, hem de renunciar a unes altres
Abandonar quelcom que és meu i al que tinc dret, però que no puc continuar posseint.
Abandonar
una actitud
còmode sabent que ella no n’és del grat de Déu.
Quan
desitges avançar
en el camí, no sempre la norma és escalar esglaons, prosperar, resoldre
esculls
i aconseguir arribar una mica més enllà. En ocasions, hi ha que
aturar-se,
desprendre’s de coses, donar una passa petita cap a enrere i comprovar,
des de
una altra perspectiva, les vicissituds del recorregut.
Renunciar
no és sinònim
de pèrdua, la renuncia pot portar-nos llibertat, despullar-nos de
pensaments i
idees que ens estanquen, per així enlairar-nos a un nivell superior on
tenen
cabuda moltes més eleccions.
Deixant
enrere el
passat i estenent-nos al que està endavant.
Em
visita la imatge
d’aquell jove que renunciant als seus peixos i al seus pans, propicià
un gran
miracle, i penso, que quan em disposo a renunciar a actituds còmodes
que em
beneficien tant sols a mi, propicio la gràcia de Déu cap els qui
m’entornen. La
meva renuncia posseeix força per a encoratjar un altres, el meu
deslligament de
la comoditat fa que la vida de alguna altra persona, es pugui afavorir del meu
despreniment.
No
puc ni vull
continuar guardant el meu talent a esperes de que vinguí l’amo i pugui
tornar-li intacte allò que m’atorgà. Vull utilitzar el que ell ha legat
en mi i
fer que això produeixi el fruit adient.
Quan
sóc incapaç de
renunciar a la meva conveniència, al meu benestar, a la meva persona,
li dic
subtilment a qui em necessita que no estic disposat a fer res per ell,
que segueixo
pensant en la meva necessitat i no en la de uns altres.
L’amor
de Déu es mostra
a través de la nostra renuncia. Assolim graus més sublims quan aprenem
a restar
per a deixar que sigui la voluntat del Pare la que sumi.
Renunciant
al meu
egocentrisme faig que Ell ocupi el lloc que li correspon, un escalafó
des de el
qual governi la meva vida.
Perdre
per a guanyar.
Soltar amarres i deixar que Ell guiï l’embarcació. Desistir davant
l’idea de
voler controlar la nostra vida i permetre que sigui Ell qui la dirigeixi.
Quan anteposo
la seva voluntat i em sotmeto a ella, estic propiciant el miracle del
canvi.
Quan enarboro el cor cenyida a la seva santa voluntat, comprovo com la
seva
destra segueix sostenint-me
Autores:
Yolanda
Tamayo. ©Protestante Digital 2014
| Setmana del 26 de Gener a l'1 de Febrer de 2014 | |
 |
“Quina
alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor!»” (Hebreus 10:24,25) |
Coneixes
les excuses de la gent per a no
anar a l’església?
Quan
els Pastors parlen de la
importància de congregar-nos, hi ha diferents reaccions en els membres
de
l’església. N’hi ha qui estan d’acord i assisteixen fidelment a
l’església, i
també n’hi ha qui no els sembla que sigui necessari i per tant, brillen
per la
seva absència. Aquests són els pensaments d’alguns que no estan d’acord:
1.-
N’hi ha qui pensen
que ells no necessiten anar a l’església per adorar Déu. I argumenten
que Déu hi
és a tot arreu i per tant ells poden llegir i pregar a casa seva.
2.-
Uns altres pensen
que anar a l’església amb regularitat és senyal de fanatisme, per tant
no hi assisteixen.
3.- I encara uns altres
pensen que com tot
en excés és dolent, per tant, assistir molt a l’església també deu ser
dolent.
Lamentablement hi ha molts germans que tenen en poc congregar-se amb
l’església
i per tant, es queden a les seves cases, a les seves feines, o se’n van
a
passejar. Aquest problema no és quelcom nou. També hi havia alguns dels
cristians
al primer segle que feien el mateix, pel que l’escriptor als hebreus
escrigué
aquestes paraules: “No deixant d’assistir a les reunions comunitàries,
com
alguns han pres per costum”
Què
significa llavors, congregar-se
d’acord amb la Bíblia?
1.-
Congregar-se és reunir-se com església
(1ª Corintis 11:18) “ Doncs, en primer lloc, quan us reunís com
església”
2.-
Congregar-se és estar reunits en el
nom de Crist.
Mateu 18:20 “Perquè on n'hi ha dos o
tres de reunits en el
meu nom, jo sóc allí enmig d'ells”
3.-
Congregar-se és perseverar.
Fets Apòstols 2:41: “Els
qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell
mateix dia
s'afegiren als germans unes tres mil persones. I perseveraven a la
doctrina
dels apòstols, a la comunió els uns amb els altres, al partiment del pa
i a les
oracions.”
4.-
Congregar-se és habitar junts.
Salms 133:1: “Que n'és,
de bo i agradable, viure tots junts els germans!
5.-
Congregar-se és anar
a la casa de Déu.
Salms 122:1:.” Quina
alegria
quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor!»
Eclesiastes
5:1:
“Quan vagis a la casa de Déu, guarda el teu peu; i
acosta’t més per a
sentir que per oferir el sacrifici dels necis; perquè no en saben que
fan mal.”
Aquesta casa de Déu, és l’Església.
Llavors,
congregar-se no és quedar-se a
casa llegint la Bíblia o fent oració. Tampoc no n’és entrar a
l’església per
Internet des de casa teva i adorar. Això no és congregar-se.
Congregar-se és
quelcom molt més personal i íntim.
Adaptat de l’escrit “No deixant de congregar-nos” de Juan Ramón Chávez.
| Setmana del 19 al 25 de Gener del 2014 | |
 |
En Memoria
d'en Josep Grau Balcells (1 de
gener 1931 – 15 de gener 2014) Un
sentiment unànime envers en Josep Grau
Esglésies, entitats i
personalitats evangèliques a nivell particular honoren la memòria del
teòleg i mestre barceloní |
ens sumem a l’homenatge de reconeixement i gratitud al estimat germà Sr. Grau pel seu legat literari i la seva vida exemplar de servei a Déu i al seu poble amb gran senzillesa i humilitat. Ha estat una benedicció del Senyor, un privilegi i un honor haver-li conegut.
En l’àmbit evangèlic han sigut múltiples les reaccions a la noticia del falliment d’en Josep Grau. Sens dubte una mostra del gran consens que es produeix en torn al que molts consideren el millor teòleg evangèlic espanyol del segle XX.
En l’àmbit evangèlic han sigut múltiples les reaccions a la noticia del falliment d’en Josep Grau. Sens dubte una mostra del gran consens que es produeix en torn al que molts consideren el millor teòleg evangèlic espanyol del segle XX.
En Jaume Llenas, secretari general de l’Aliança Evangèlica Espanyola, expressava en el seu perfil a Facebook una nota plena de records i agraïment. “Vaig estar alumne seu en el Centre d’Estudis Bíblics, per sis anys. En Josep Grau fou un dels professors que més marcà la meva perspectiva teològica. Ell ens ensenyà a estimar la Bíblia, no tant sols ens impartí coneixement, sinó sobre tot mètode, curiositat, rigor, amplitud de mires, etc. En moments de gran confrontació teològica, ell deia: quan el tema no és clar, pregar molt, llegir i estudiar molt i no definir-se massa. La seva actitud ens marcà tant o més que les seves ensenyances. Llenas, recordava també la vinculació que Grau tingué amb l’Aliança Evangèlica, presidint la Comissió de Teologia. Algú molt proper a Grau, es en José de Segovia, periodista, pastor i teòleg que comentava: “Hi ha persones tan plenes de vida, que un se n’adona que han estat fetes per a viure per sempre. Quan Déu trobà en Josep Grau, ell solia dir que no li preocupava tant el mes enllà, sinó el més ençà. Tota la seva obra està plena d’una vitalitat i esperança que ens mostra que el millor està encara per venir. Així que com aquell predicador deia; quan us diguin que avui ha mort, no els cregueu, està més viu que mai!”.
Per aquells que no estigueu familiaritzats amb l’obra i el pensament d’en Josep Grau, podeu veure una ressenya biogràfica en aquest enllaç:
http://www.protestantedigital.com/ES/Espana/articulo/17761/Fallecio-jose-grau
+Evang%C3%A9lica+de+la+Gracia&subsetcat=speaker&subsetitem=Dr%2E+Jose+Grau
| Setmana del 12 al 18 de Gener del 2014 | |
 |
Ara,
Déu meu, et prego
que tinguis els ulls oberts i les orelles atentes a les pregàries que
es facin
en aquest lloc. Li digué: --He escoltat la pregària i la súplica que has fet a la meva presència. Jo santifico aquest temple que tu has construït perquè porti per sempre el meu nom. Hi tindré sempre posats els ulls i el cor. (1Reis 9:3) |
Senyor,
et faig aquesta
oració de gratitud
Primerament
et vull
donar gràcies per l’any que ha passat.
Gràcies per cada benedicció
Per
cada lliçó,
I per cada experiència.
Gràcies per la teva cura durant el moments difícils
I per les tantes vegades que poguí riure i gaudir amb la meva família i
amics.
Vull dedicar-te aquest nou any.
Vull
posar cada dia a les teves mans i sotmetre’ls
a la teva voluntat.
Que cada esforç, cada passa,
Cada meta i cada aspiració de la meva part siguin per la teva glòria.
Continua guiant-me al meu caminar amb tu.
Ajuda’m
a créixer espiritualment i així poder conèixer-te millor.
Dóna’m l’oportunitat de passar més temps amb la meva família i els meus
amics.
Que junts puguem créixer en amor i ser de recolze l’un per l’altre.
Ajuda’m
a reconèixer la necessitat d’evangelitzar
a les persones al meu entorn.
Dóna’m les paraules i el suport de l’Esperit Sant per a poder compartir
el teu
amor amb altres.
Beneeixis la meva església, els meus pastors i els meus germans a la fe.
Fes-nos
servir per assolir la nostra comunitat i brillar a la teva llum a cada
recó de
la nostra ciutat.
Et dedico la meva feina, els meus talents i habilitats.
La meva salut i la dels meus éssers estimats
són a les teves mans.
Senyor, dóna’m
de la teva força i saviesa per a viure cada dia millor.
El meu desig és
adorar-te i exaltar el teu nom.
Els meus dies són
teus i m’alegro en confiar que tu estaràs amb mi en aquest
nou any.
Arturo
Terrazas. (Publicada a
Facebook)
| Setmana del 5 al 11 de Gener del 2014 | |
 |
“Avui
prenc el cel i la terra com a testimonis contra vosaltres: et proposo
d'escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la
maledicció. Tu
escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo i sigues-li fidel: en ell trobaràs la vida,... (Deuteronomi 30:19,20) Però si no us satisfà de tenir el Senyor, escolliu avui quins |
déus
voleu adorar: els
que adoraven els vostres pares quan vivien a
l'altra banda de l'Eufrates, o els déus amorreus, en el país dels quals
ara
viviu. Jo i la meva família adorarem el Senyor!
(Josuè
24:15)
La
nostra vida està
entreteixida de múltiples decisions. Des de el matí fins a la nit
prenem
decisions, algunes sense conseqüències i unes altres irreversibles.
Hem
de prendre grans
decisions, per exemple les relacionades amb els estudis, la feina, el
domicili,
el matrimoni. Però també hi ha decisions de tipus moral: Escollir entre
el bé i
el mal, entre la mentida i la veritat, la humilitat i l’orgull,
l’egoisme i la
generositat, la valentia i la covardia… Sempre hem de decidir! Cadascú
té la
responsabilitat de fer-ho.
L’elecció més important es
la de la fe:
Viure amb Déu o sense
Ell. Aquesta elecció tindrà conseqüències pel nostre futur en la terra
i en
l’eternitat.
En aquest primer dia de l’any, Déu diu a
cadascun de nosaltres: Esculli la vida!
No
tanqui el seu cor a
la crida de Déu. Ell té les paraules de vida eterna. No digui:
“Encara tinc molt de temps; prendré una decisió més tard”, doncs, el
temps
passa dia rere dia, i vostè correu el risc d’aplaçar sempre la decisió.
Per
suposat, ningú no escolliria voluntàriament
la mort en lloc de
la vida! Però
seguir en la indecisió equival a rebutjar
la salvació de Déu
En
la seva Paraula Déu diu: “Ara és l'hora favorable, ara és el dia de la
salvació" (2ªCorintis
6:2)
Des de que es revelà per mitjà de Jesucrist, “Déu…
mana a tots els homes, en tot lloc, que es penedeixin
(Els Fets 17:30).
Escoltar-lo i obeir-lo és rebre la vida, la vida eterna, és tenir en
Jesús tot
per a viure la veritable vida.
És prendre la bona
decisió!
©
Editorial La Buena Semilla, 1166 PERROY (Suiza).